Avui també m'he despertat d'hora, massa aviat, i amb la mateixa obessió que em va acompanyar ahir mentre m'adormia. I torno a trucar per cinquena vegada i el telefón apagat. Des de ahir a les deu de la nit. Estaries dormint ( pensament positiu), però com tu no tens ni idea que se que la Rosa està per allà, no ets pots imaginar el que estic patint. Vull creure't, però no puc. Em costa esforços terribles el no pensar que estàs amb ella, ni que sigui com a "colegues" (pensament positiu).
Quan ho vaig saber, ahir, vaig estar a punt de demanar-te que tornessis ahir mateix, però vaig poder controlar el pànic que em va envair al imaginar-vos a tots dos junts, coneguts però desconeguts a l'hora.
Però que hi puc fer jo? Em demanes "permis" per marxar, i jo et dic que marxis, però tenia jo rao al preguntar-te quin tipus de permis estaves demanat. Les coses, nosaltres, la vida en general hauria de ser més clara, no s'hauria de permetre l'ambigüetat. En les relacions interpersonals, no ajuden gens a regenerar la confiança, (que vull recuperar per poder estar amb tu). Tu prens les teves desicions, i probablement hauràs pensat en totes les possibilitats, i tot així has decidit marxar, deixar-me amb el meu desconcert i tristor, per trobar no saps el què.
Seue aquest viatje tindrà el seu cost per a nosaltres; encara no se quines dimensions tindrà, però puc fer l' exercici de buscar diferents finals al teu Camí de Sant Jaume.
Però ara, el més important soc jo. Tot i haver fallat a la meva voluntat i no haver fet cas dels consells de l'Esther, m'he salvat de tornar a urgències, he controlat la meva angoixa i encara que no estic bé, no tinc una crisis.
Em Felicito
No hay comentarios:
Publicar un comentario