SIN TITULO

Des de un sentiment de culpabilitat és molt dificil posar limits al que és acceptable o no. No és facil asumir un error ( espero poder dedicar unes linies en una altre ocasió), però el que ja no és suportable és engollir el que neix des del despit, des de la defensa, des del rencor o des de la més profunda ingonàcia. Però tot i així, s'accepta amb la maxima humiltat possible (perque sóm així i no com els demés ens volen veure), però fereix, fereix molt. Però encara fereix més després d'una llarga espera a la reacció, a la disculpa, a la reconstrucció d'un castell enderrocat. I que li importa ja al que esperava, ha esperat tant i tant, ja ha cridat la seva rabia als cuatre vents, que creu que ja no té massa a perdre. Llastima que això no és un raonament correcte del tot, perque encara hi ha qui des de la seva sordessa, des del seu destructor silenci, encara et vol fer perdre la visió de qui ets.

DESDE UN DOLOR MUY PROFUNDO

Agradecido estoy, mi señor por mostrarme todas mis debilidades, os agradezco en gran medida la delicadeza con que me habéis restregado por este lodo inmundo. Desde vuestra grandeza es sencillo ver al humilde aceptando sus errores, pues vos habéis estado ya vacunado desde vuestra precoz infancia; pobres de nosotros que no corrimos vuestra suerte y tenemos sin remedio alguno vivir con nuestra ceguera, con nuestra sordera, con nuestra mudez y torpeza. Grande sois, que escapáis a tan mundanas cualidades y os recojáis de vuestros limites en nosotros, de vuestra incompetencia en los pastores y de vuestra ignorancia en el conocimiento de los sabios. Así bien, os puedo decir que al que se conoce ciego, no le humilla su invidencia, ni al sordo el silencio, Sólo aquel que vive enmascarado sentirá dolor al descubrir que a veces no es rojo el carmín.